Terra de foc és com es coneix aquesta part de la Patagònia, l'extrem més austral del planeta. L'arxipèlag de la Terra de foc la comparteixen Argentina i Xile, muntanyes i llacs i amb poques carreteres, s'ha convertit en un destí indispensable quan es viatja a la Patagònia, Ushuaia, tot i essent molt més remota la part xilena, amb poblets petits i solitaris.
tal com es coneix Ushuaia, la Fi del Món, l'inici de tot
Nosaltres hem escollit Ushuaia, per ser la ciutat més austral del món. En realitat a Xile encara hi ha un poblet més austral, Puerto Williams, però per número d'habitants no arriba a ciutat. Ushuaia té opinions per tot, al llarg del nostre períple hem sentit de tot, que és maco, que no, que és car i que no val la pena fer tants de quilòmetres per arribar-hi, potser aquesta última opinió és la que guanyava.
Així que ja sabíem on anàvem, i havent tornat constatem que és una ciutat lletja, sense carisma, i desordenada, però continuem pensant que no podíem marxar d'Argentina sense trepitjar la Fi del Món, ja que les sensacions que un té a cada lloc que visita també són part del viatge, i aquí es respira un aire especial i disposa d'un marc excepcional, amb una combinació única de costa, boscos, muntanyes i glaciars.
Ushuaia ens va rebre amb un temporal de neu i fred, i amb un fortíssim vent. Ens va encantar ja que semblava que ens remarcava que havíem arribat a la Fi del Món, una terra inhòspita!. En Pablo, el nostre Couch, ens esperava a casa seva amb la calefacció a tot drap. Amb ell vam compartir menys estones de les que haguéssim volgut, però per motius de feina no vam passar més hores junts, tot i així, ha tornat a ser una experiència de Couchsurfing inoblidable.
davant el famós cartell d' "Ushuaia, fin del mundo"
A principis del segle XX Ushuaia havia tingut reclutats els individus més perillosos del país, tipus la presó d'Alcatraz, avui en dia només se'n conserva l'edifici, el qual després de pagar 90 pesos o 20 dòlars, es pot visitar (o_O!, cosa que no vam fer), també hi ha el tren en el qual els presos anaven a buscar llenya i d'aquí li ve donat el nom, el Tren del Fin del Mundo!
vistes de la ciutat d'Ushuaia
Actualment, Ushuaia és una ciutat d'uns 60.000 habitants amb un port molt important, que la converteix en una ciutat industrial d'una forta economia, amb això volem dir que la naturalesa és, segurament, molt més exuberant a la part xilena que l'argentina, no obstant Ushuaia té un entorn destacable, amb unes muntanyes sempre nevades que contrasten a peus del Canal de Beagle. Aquí hem passejat pel Parc Nacional de la Terra de Foc, llacs i muntanyes conformen aquest paisatge de boscos andino-patagònics més australs i que limiten al mateix canal.
el Parc Nacional de la Terra de Foc davant el Canal de Beagle
pica-soques gegant o Magellanic Woodpecker, el més gran que habita aquestes terres, fins al 36 cm de llargada
el Michay, Darwin's Berberis, arbust comú a la Patagònia amb les seves flors taronjades que s'agrupen en penjols de fins a 10 flors
Navegar pel canal de Beagle també és usual a Ushuaia, per així tenir una perspectiva de la ciutat ben diferent, i visitar colònies de lleons marins, però després de Península Valdés no entrava en el nostres plans ni pressupost, així que ens hem conformat en caminar fins a l'altra banda del canal.
Parc Nacional de Terra de Foc
un pica-soques magellanic mascle fàcilment identificable ja que el seu cap és totalment vermell
El glaciar Martial es troba a només 7 quilòmetres del centre i es diu que des d'allà es té una panoràmica de la ciutat i el canal força boniques, nosaltres vam pensar que després del Perito Moreno no hi hauria glacera que es superés, o sigui que vam decidir no anar-hi.
vistes al canal de Beagle i el port d'Ushuaia
Amb tres dies a Ushuaia també hem tingut temps de visitar el poblet-comunitat de Tolhuin, a 100 quilòmetres de la ciutat, tot i que el nom ens va semblar encisador, Tolhuin és, de llarg, el poble més lleig dels que hem visitat, però aquesta només és la nostra opinió. Un poble mort, sense vida, amb tots el negocis tancats, cases buides i mal cuidades... un poble desolador.
vistes del pas Garibaldi el qual va parar el nostre camioner per tal que pogueésim fer la foto de rigor
El que és de caràcter obligatori a la Patagònia, és menjar el cordero patagónico, un dels plats més típics, i especialment el xai a la creu, un no pot marxar sense menjar-lo, i això és el que hem fet a la ciutat de la fi del món.
Volem dir, que com ens havien advertit els nostres amics, en Marc i la Mireia, Ushuaia pot ser del tot prescindible, la única cosa és que conserva aquest misticisme pel fet de trobar-te al punt més austral del món, però amb tot el que hi ha per visitar, no supera ni de bon tros la resta de la Patagònia que hem tingut oportunitat de conèixer, així que per aquells que van justos de temps no recomanaríem fer aquest desplaçament només per arribar a la fi del món. Hi ha llocs molt més bonics.
I, la següent parada? Serà l'Antàrtida? Ens hagués agradat, però no sabem si els més de 5.000 dòlars que costa arribar-hi per persona s'ho valen... Així que seguirem amb el nostre ritme, ens n'anem a la Patagònia xilena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada